La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és, sens dubte, una de les nits més esperades de l’any. És sinònim de vacances, bon temps i gaudi en general.

Antigament per Nadal i Sant Joan, festes que parteixen l’any, els parcers i masovers pagaven tribut d’aviram als propietaris de les terres que treballaven; també liquidaven els lloguers i els tractes dels jornalers del camp. En el calendari ramader era el moment de pujar els ramats a la muntanya per passar l’estiu.

Actualment Sant Joan és el moment en què la canalla acaba l’escola, comença l’estiu i sembla que tot es renova. Associem la festa a petards, coca, música i trobades amb els amics i amigues. És la nit més màgica de l’any, la més curta, la Nit del Foc i de les Bruixes.

Enguany no ha aconseguit escapar del tsunami de cancel·lacions que ha portat la COVID-19 i amb prou feines hem salvat petites reunions i revetlles amb aforaments limitats. Celebracions en les quals es demana més prudència que mai. Tanmateix, no ha estat la primera retallada que la tradició de Sant Joan ha patit les darreres dècades. On han quedat els foguerons i els sopars populars?, i les revetlles de Sant Pere i Sant Jaume?. Aquelles altres revetlles què formen part de la nostra memòria col·lectiva… Petits i grans passaven setmanes emmagatzemant fustes i llibres, per portar-los a la foguera i fer una pira el més gran possible. Antigament, hi havia una gran competència entre fogueres i sovint s’establia rivalitat entre els grups, que es pispaven la fusta mútuament per fer la pira més grossa.

L’origen de la Nit de Sant Joan

L’origen de la festa de Sant Joan és pagà[1]. Es relaciona amb la festa romana dedicada a la divinitat del foc, Vulcà, moment en què s’encenien grans pires que simbolitzaven, per una banda, un Sol que anava perdent el seu vigor, i de l’altra, purificava les persones que l’envoltaven així com els camps i les llars. Aquest origen pagà es va anar transformant en cristià. L’església va emparellar el naixement de Jesús amb el solstici d’hivern i l’onomàstica de Sant Joan Baptista amb el solstici d’estiu.

A Catalunya i a Barcelona

A Catalunya, la referència més antiga de la que es disposa data de principis del segle XV. En el cas de Barcelona, gràcies al Dietari de la Diputació del General i del Manual de Novells Ardits del Consell de Cent, sabem que la festivitat consistia en una desfilada dels consellers municipals, una multitudinària processó pels carrers de la ciutat, acompanyada per músics. Sembla que aquestes cavalcades es van deixar de fer entre la segona meitat del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII[2].

A Barcelona, està documentat que al segle XV les fogueres, els petards, els banys al mar i la disbauxa pels carrers ja eren els protagonistes de la festa. Pel que fa a l’ús de la pirotècnia són diverses les notícies que registren incidents ja al segle XVII. Al segle XVIII trobem que “els joves tiraven piules i els dos tipus de coets, els petardos i els borratxos o voladors, a més de fer ús de les carretilles”, aquesta pirotècnia provocava incidents a la ciutat de Barcelona que trobem reflectits a la documentació del moment.[3] Alguns incidents eren més importants, focs descontrolats, baralles i ensurts fins al punt que un refrany deia “Baralles per Sant Joan, pau per tot l’any”.

L’any 1758, a mesura que les ciutats estableixen codis més rígids de convivència, arriben les primeres prohibicions que es perllonguen, de fet, fins als nostres dies. Una norma de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1780 no permetia, específicament, les fogueres dins les muralles de la ciutat per a aquesta celebració, per la qual cosa se’n podria deduir que llavors la festa ja s’havia popularitzat. L’any 1820 es va establir la prohibició d’encendre fogueres i tirar petards a les nits de Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau, però la gent no en feia gaire cas.

Diferents celebracions

Les falles dels pobles del Pirineu

Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, uns troncs que, en alguns pobles del  Pirineu, es baixen encesos a collibè o rodolant per les muntanyes fins a la plaça, on s’apilen per formar fogueres. La festa continua tota la nit amb música i ball fins ben entrada la matinada.

Festes de Sant Joan a Ciutadella (Menorca)

Coincidint amb el solstici d’estiu, Ciutadella celebra la seva festa major. La ciutat dels palaus es transforma: experimentats genets i increïbles cavalls, engalanats per a l’ocasió, omplen els carrers i es converteixen en els vertaders protagonistes d’una festa a la qual diuen que s’hi ha d’assistir, almenys, una vegada a la vida. Són una de les festes populars més emblemàtiques, espectaculars i participatives de les Illes Balears. L’epicentre de les festes té lloc els dies 23 i 24 de juny, encara que és des del diumenge anterior a aquesta data, Dia des Be, quan comencen les celebracions.

Un estricte protocol guia les celebracions, que s’allarguen durant tres dies i en les quals, encara avui, estan representats els principals estaments de la societat medieval: l’església (caixer senyor), els artesans (caixer casat i caixer fadrí) i els pagesos (caixers pagesos).

La imatge més esperada de les festes patronals de Ciutadella és el Caragol del Born, quan més d’un centenar de genets elegantment engalanats fan l’entrada a la Plaça des Born passant pel mig d’una expectant multitud. Durant les celebracions dels jaleos, els cavalls s’alcen sobre les seves potes posteriors com a símbol de poder i noblesa.

La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d’estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S’inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l’encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país.

Està emparentada amb altres festes del foc dels solstici d’estiu al Pirineu. Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

Sant Joan a Ripollet

La celebració a Ripollet és, pel capbaix, centenària. Un dels rituals de Sant Joan que agradava a les noies en edat de merèixer era el de la flor del cardot. Les noies escrivien noms en paperets, que enganxaven a les flors dels cardots i les llançaven a la foguera. El nom del paperet dins del cardot que no es cremava, era el nom del noi amb qui es casaria la fadrina. De ben segur que alguna de les nostres besàvies va descobrir el nom del seu gran amor una nit de Sant Joan.

Encara hi ha en el record de molts ripolletencs i ripolletenques, les fogueres a cada un dels barris. Setmanes prèvies de recollir mobles vells que cremaven aquella nit. Aquestes fogueres de vegades es coronaven amb un ninot vestit amb parracs. Mentrestant, al carrer, el veïnat menjava la coca feta a la cuina econòmica de les cases.

Els infants tiraven trons, cebetes i rascaparets i tots tenien la seva pedra foguera. Amb els anys es va saber que alguns eren molt tòxics.  Els joves anaven al Parc de Cordelles, a Cerdanyola, a la revetlla amb ball que s’hi feia. Fins i tot alguns anaven a la popular revetlla que es feia tots els anys a Montjuïc, on a l’hora establerta els pares recollien a les jovenetes per portar-les a casa. Els grans, és a dir els casats, celebraven els tradicionals sopars populars al carrer.

El pas dels anys ha anat canviant la manera de celebrar aquesta festa, però sempre ha estat marcada pels sopars populars i la trobada d’amics i familiars.

L’any 2004 es van deixar de fer les fogueres a Ripollet. Aquesta part de la celebració havia esdevingut una munió de fogueres incontrolades que acabaven convertides en un problema de gestió de residus pel municipi. És evident que les normatives, en aquest sentit, han canviat, com també ho han fet el tipus de residus que es generen a les cases.

Els darrers tres anys, a Ripollet, el col·lectiu popular l’Aresta ha promogut i reivindicat la part més popular de la Nit de Sant Joan. El brollador, al Parc dels Pinetons, ha estat el punt de trobada on a mitjanit es fa l’encesa d’una foguera controlada, amb espectacle pirotècnic i musical a càrrec dels Diables de Ripollet.

El col·lectiu l’Aresta vol recuperar la part més tradicional de la festa amb la celebració d’un sopar de traje on ells posen les taules i les graelles i els veïns i les veïnes porten el que vulguin sopar. A més, han posat música a la nit grups locals ripolletencs com PD’s ripolletencs Lumpen’s Crew i les PD’s Irreductibles, Skartxa, Cronopios i Gamerox Selektor.

Aquesta, però, no és l’única revetlla popular que se celebra a  Ripollet. Tradicionalment, veïns i veïnes d’alguns carrers celebren, cada any, la seva pròpia revetlla. És el cas del carrer Calvari, on ja fa molts anys que es reuneixen per celebrar la nit més curta de l’any sopant tots junts.

Malgrat que aquest any no es pot fer la foguera i que es tracta d’una revetlla diferent, marcada per la Covid-19, l’Ajuntament vol que se segueixi vivint la màgia de sant Joan i aposta per grups reduïts, amb la família i els amics, preferentment en espais oberts, i amb molta precaució, tant per evitar contagis, com accidents en l’ús de material pirotècnic.

Perquè com diu en Jaume Sisa:La nit de Sant Joan és nit d’alegria”.

 

[1] El paganisme (del llatí pagus, ‘món rural’) era la religió dels pagans. El cristianisme es va introduir primer en el món urbà, però entre la gent del camp van persistir encara molt més temps les creences religioses llatines i hel·lèniques antigues, de manera que pagà va esdevenir sinònim de no haver abraçat el cristianisme.

[2] DA, La nit de Sant Joan a Barcelona. Angle Editorial, Barcelona, 2016.

[3] García i Espuche, A. Barcelona 1700. “Festes i celebracions” , edita Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2010.

Fotografies: Fons Ajuntament de Ripollet, Fons Revista de Ripollet, Fons l’Aresta, Fons Anna Verdaguer i Albert Ramon, Fons Alberta Mazuque Damien

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *