Parlem d’oci?

Des de les darreres dècades l’oci ha esdevingut quelcom quotidià per a nosaltres, però la crisi sanitària de la Covid-19 ha condicionat el tipus de lleure del que actualment podem gaudir.

Per aquest motiu, l’Ajuntament de Ripollet ha presentat el projecte “Obrim l’estiu”, que posa especial atenció en l’esport i en la cultura en totes les seves manifestacions. “Obrim l’estiu” vol omplir el carrer d’activitats amb experiències encaminades a fer un acompanyament en la recuperació física i emocional de tota la població però, sobretot, d’aquelles persones i famílies que la crisi sanitària ha posat en risc i en un estat de vulnerabilitat.

Els nostres moments de descans anuals estan reglats per llei: Nadal, Setmana Santa, estiu, ponts, festius nacionals i locals. A principis d’any mirem el calendari i el definim en funció de com cauen els dies festius.

A banda d’aquesta temporització de l’any en festius, també tenim accés a tot tipus d’oci: cinema, teatre, dansa, concerts, museus, exposicions i activitats lúdiques. Per si això fos poc, la nostra societat ens permet gaudir d’un oci gairebé il·limitat dins de casa: des dels senzills però imprescindibles jocs de taula, passant per les joguines, consoles, música i canals de pagament amb una amplia oferta cinematogràfica. La revolució tecnològica dels darrers vint anys ha iniciat una tendència que creix de manera exponencial on les opcions són quantioses. Es podria dir que hem esdevingut la societat de l’oci. Aquesta realitat ha quedat palesa durant el confinament. Les xarxes socials han estat una eina indispensable perquè el consum de cultura i esport no quedés aturat.

Per a la societat occidental del segle XXI l’oci és quelcom endèmic; és descans, diversió i desenvolupament de la personalitat. Però ha estat sempre així? L’accés a l’oci i a l’esport sempre ha estat universal?

És evident que l’oci sempre ha existit d’una o altra manera, ja des de l’antiguitat són diversos els testimonis que han arribat als nostres dies. Jocs de taula, daus, tabes, petites joguines i d’altres, com grans esdeveniments, que ha mitificat el cinema amb gran produccions com per exemple Ben-Hur o Gladiator.

Però quan comença l’oci tal com l’entenem avui en dia? Quan es generalitza de manera més popular? O dit d’una altra manera, quan es va donar l‘escenari perquè l’oci es tornés universal i anés més enllà de les classes benestants? L’oci, com la societat, fins al segle XIX també havia estat jerarquitzat.

A finals del segle XIX es va donar la conjuntura perquè això canvies. La industrialització iniciada a Catalunya a principis del segle va donar lloc a un nou tipus de treballador, va ser una època de gran convulsió social i econòmica: la classe obrera va començar a emergir.

 

En aquest moment la reivindicació de les “tres vuits” arriba a Catalunya. Es donen les primeres reivindicacions laborals, les agrupacions sindicals i finalment, l’any 1919, amb la vaga de la Canadenca a Barcelona, s’aconsegueix la tan demanada jornada laboral de vuit hores.

Fins aleshores els obrers realitzaven llargues jornades laborals i els sous miserables que tenien deixaven poc espai per a l’oci. La concessió del diumenge com a dia festiu, l’any 1904, va permetre el lleure de les classes populars. Les ofertes d’oci es van multiplicar a partir d’aquest moment. S’havia de donar resposta a aquesta nova necessitat de les classes populars que no podia pagar segons quins preus.

El nou oci popular s’allunyarà de l’oci burgés de nits al Liceu, les residencies d’estiu i les estades als balnearis.

A les grans ciutats, com Barcelona la construcció de nous locals i espais destinats a tota mena de concerts i representacions va fer augmentar el consum de teatre i espectacles musicals. És el moment de teatres com el Romea o el Tívoli i de les manifestacions de la música popular com els cors de Josep Anselm Clavé i corals o els aplecs de sardanes.

 

En aquest context, prenen força els espectacles de fira, els panorames, el circ, els espectacles de màgia i l’emergent món del cinema. Alguns estudis fotogràfics acostaran un dels darrers avanços tecnològics (la fotografia) a les classes populars amb preus assequibles per fer-se la típica foto de família. Un altre element d’oci popular a la ciutat de Barcelona, que avui ens pot sorprendre, són les curses de braus.

 

Durant la segona meitat del segle XIX, van sorgir a Catalunya multitud d’associacions que volien promoure la cultura entre les classes populars. Es tracta dels casinos, ateneus, centres socials, clubs de lectura, …. Espais  que es presentaven com una oferta atractiva pels sectors socials més humils. Aquests moviments aviat configurarien una xarxa cultural que es va anar enfortint i va jugar un paper decisiu en l’alfabetització de les classes populars. A partir de la dècada de 1880 s’hi va permetre l’accés a les dones, sempre i quan anessin acompanyades d’un home.

Les darreres dècades del segle XIX també van portar la popularització de la pràctica de l’esport, fins el moment també relegada a les classes benestants. Aquesta obertura de la pràctica esportiva també va permetre l’accés a la dona a un món fins aleshores masculí. El futbol i l’excursionisme van esdevenir els esports de més fàcil accés per a les classes populars. El tombant de segle va veure néixer molt dels centres excursionistes que han arribat fins als nostres dies.

El futbol havia arribat a Barcelona de la mà dels treballadors, suïssos i britànics, de les fàbriques. Va esdevenir referent esportiu a tot Catalunya. La seva practica no suposava grans inversions com altres esports més burgesos com el polo, el hoquei o l’automobilisme.

 

El concepte d’oci els darrers cent anys ha canviat i s’ha globalitzat. Avui és normal fer vols internacionals, saber a l’instant el que passa al món, o gaudir d’estrenes cinematogràfiques al mateix temps a tots els països. L’emergència sanitària en la que ens trobem, ens obliga a reflexionar sobre molts aspectes de la nostra societat i el tipus d’oci del que gaudim és un d’ells. No podem obviar el fet que la situació actual ens porta a reflexionar sobre la necessitat d’un lleure de més proximitat, més local i més familiar. Les generacions més grans estan més familiaritzades amb aquest tipus d’oci. Com era abans l’oci? què feien els ripolletencs i ripolletenques per ocupar els seu temps de lleure? Ho explicarem, properament, a la segona part d’aquest article!