La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és, sens dubte, una de les nits més esperades de l’any. És sinònim de vacances, bon temps i gaudi en general.

Antigament per Nadal i Sant Joan, festes que parteixen l’any, els parcers i masovers pagaven tribut d’aviram als propietaris de les terres que treballaven; també liquidaven els lloguers i els tractes dels jornalers del camp. En el calendari ramader era el moment de pujar els ramats a la muntanya per passar l’estiu.

Actualment Sant Joan és el moment en què la canalla acaba l’escola, comença l’estiu i sembla que tot es renova. Associem la festa a petards, coca, música i trobades amb els amics i amigues. És la nit més màgica de l’any, la més curta, la Nit del Foc i de les Bruixes.

Enguany no ha aconseguit escapar del tsunami de cancel·lacions que ha portat la COVID-19 i amb prou feines hem salvat petites reunions i revetlles amb aforaments limitats. Celebracions en les quals es demana més prudència que mai. Tanmateix, no ha estat la primera retallada que la tradició de Sant Joan ha patit les darreres dècades. On han quedat els foguerons i els sopars populars?, i les revetlles de Sant Pere i Sant Jaume?. Aquelles altres revetlles què formen part de la nostra memòria col·lectiva… Petits i grans passaven setmanes emmagatzemant fustes i llibres, per portar-los a la foguera i fer una pira el més gran possible. Antigament, hi havia una gran competència entre fogueres i sovint s’establia rivalitat entre els grups, que es pispaven la fusta mútuament per fer la pira més grossa.

L’origen de la Nit de Sant Joan

L’origen de la festa de Sant Joan és pagà[1]. Es relaciona amb la festa romana dedicada a la divinitat del foc, Vulcà, moment en què s’encenien grans pires que simbolitzaven, per una banda, un Sol que anava perdent el seu vigor, i de l’altra, purificava les persones que l’envoltaven així com els camps i les llars. Aquest origen pagà es va anar transformant en cristià. L’església va emparellar el naixement de Jesús amb el solstici d’hivern i l’onomàstica de Sant Joan Baptista amb el solstici d’estiu.

A Catalunya i a Barcelona

A Catalunya, la referència més antiga de la que es disposa data de principis del segle XV. En el cas de Barcelona, gràcies al Dietari de la Diputació del General i del Manual de Novells Ardits del Consell de Cent, sabem que la festivitat consistia en una desfilada dels consellers municipals, una multitudinària processó pels carrers de la ciutat, acompanyada per músics. Sembla que aquestes cavalcades es van deixar de fer entre la segona meitat del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII[2].

A Barcelona, està documentat que al segle XV les fogueres, els petards, els banys al mar i la disbauxa pels carrers ja eren els protagonistes de la festa. Pel que fa a l’ús de la pirotècnia són diverses les notícies que registren incidents ja al segle XVII. Al segle XVIII trobem que “els joves tiraven piules i els dos tipus de coets, els petardos i els borratxos o voladors, a més de fer ús de les carretilles”, aquesta pirotècnia provocava incidents a la ciutat de Barcelona que trobem reflectits a la documentació del moment.[3] Alguns incidents eren més importants, focs descontrolats, baralles i ensurts fins al punt que un refrany deia “Baralles per Sant Joan, pau per tot l’any”.

L’any 1758, a mesura que les ciutats estableixen codis més rígids de convivència, arriben les primeres prohibicions que es perllonguen, de fet, fins als nostres dies. Una norma de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1780 no permetia, específicament, les fogueres dins les muralles de la ciutat per a aquesta celebració, per la qual cosa se’n podria deduir que llavors la festa ja s’havia popularitzat. L’any 1820 es va establir la prohibició d’encendre fogueres i tirar petards a les nits de Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau, però la gent no en feia gaire cas.

Diferents celebracions

Les falles dels pobles del Pirineu

Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, uns troncs que, en alguns pobles del  Pirineu, es baixen encesos a collibè o rodolant per les muntanyes fins a la plaça, on s’apilen per formar fogueres. La festa continua tota la nit amb música i ball fins ben entrada la matinada.

Festes de Sant Joan a Ciutadella (Menorca)

Coincidint amb el solstici d’estiu, Ciutadella celebra la seva festa major. La ciutat dels palaus es transforma: experimentats genets i increïbles cavalls, engalanats per a l’ocasió, omplen els carrers i es converteixen en els vertaders protagonistes d’una festa a la qual diuen que s’hi ha d’assistir, almenys, una vegada a la vida. Són una de les festes populars més emblemàtiques, espectaculars i participatives de les Illes Balears. L’epicentre de les festes té lloc els dies 23 i 24 de juny, encara que és des del diumenge anterior a aquesta data, Dia des Be, quan comencen les celebracions.

Un estricte protocol guia les celebracions, que s’allarguen durant tres dies i en les quals, encara avui, estan representats els principals estaments de la societat medieval: l’església (caixer senyor), els artesans (caixer casat i caixer fadrí) i els pagesos (caixers pagesos).

La imatge més esperada de les festes patronals de Ciutadella és el Caragol del Born, quan més d’un centenar de genets elegantment engalanats fan l’entrada a la Plaça des Born passant pel mig d’una expectant multitud. Durant les celebracions dels jaleos, els cavalls s’alcen sobre les seves potes posteriors com a símbol de poder i noblesa.

La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d’estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S’inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l’encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país.

Està emparentada amb altres festes del foc dels solstici d’estiu al Pirineu. Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

Sant Joan a Ripollet

La celebració a Ripollet és, pel capbaix, centenària. Un dels rituals de Sant Joan que agradava a les noies en edat de merèixer era el de la flor del cardot. Les noies escrivien noms en paperets, que enganxaven a les flors dels cardots i les llançaven a la foguera. El nom del paperet dins del cardot que no es cremava, era el nom del noi amb qui es casaria la fadrina. De ben segur que alguna de les nostres besàvies va descobrir el nom del seu gran amor una nit de Sant Joan.

Encara hi ha en el record de molts ripolletencs i ripolletenques, les fogueres a cada un dels barris. Setmanes prèvies de recollir mobles vells que cremaven aquella nit. Aquestes fogueres de vegades es coronaven amb un ninot vestit amb parracs. Mentrestant, al carrer, el veïnat menjava la coca feta a la cuina econòmica de les cases.

Els infants tiraven trons, cebetes i rascaparets i tots tenien la seva pedra foguera. Amb els anys es va saber que alguns eren molt tòxics.  Els joves anaven al Parc de Cordelles, a Cerdanyola, a la revetlla amb ball que s’hi feia. Fins i tot alguns anaven a la popular revetlla que es feia tots els anys a Montjuïc, on a l’hora establerta els pares recollien a les jovenetes per portar-les a casa. Els grans, és a dir els casats, celebraven els tradicionals sopars populars al carrer.

El pas dels anys ha anat canviant la manera de celebrar aquesta festa, però sempre ha estat marcada pels sopars populars i la trobada d’amics i familiars.

L’any 2004 es van deixar de fer les fogueres a Ripollet. Aquesta part de la celebració havia esdevingut una munió de fogueres incontrolades que acabaven convertides en un problema de gestió de residus pel municipi. És evident que les normatives, en aquest sentit, han canviat, com també ho han fet el tipus de residus que es generen a les cases.

Els darrers tres anys, a Ripollet, el col·lectiu popular l’Aresta ha promogut i reivindicat la part més popular de la Nit de Sant Joan. El brollador, al Parc dels Pinetons, ha estat el punt de trobada on a mitjanit es fa l’encesa d’una foguera controlada, amb espectacle pirotècnic i musical a càrrec dels Diables de Ripollet.

El col·lectiu l’Aresta vol recuperar la part més tradicional de la festa amb la celebració d’un sopar de traje on ells posen les taules i les graelles i els veïns i les veïnes porten el que vulguin sopar. A més, han posat música a la nit grups locals ripolletencs com PD’s ripolletencs Lumpen’s Crew i les PD’s Irreductibles, Skartxa, Cronopios i Gamerox Selektor.

Aquesta, però, no és l’única revetlla popular que se celebra a  Ripollet. Tradicionalment, veïns i veïnes d’alguns carrers celebren, cada any, la seva pròpia revetlla. És el cas del carrer Calvari, on ja fa molts anys que es reuneixen per celebrar la nit més curta de l’any sopant tots junts.

Malgrat que aquest any no es pot fer la foguera i que es tracta d’una revetlla diferent, marcada per la Covid-19, l’Ajuntament vol que se segueixi vivint la màgia de sant Joan i aposta per grups reduïts, amb la família i els amics, preferentment en espais oberts, i amb molta precaució, tant per evitar contagis, com accidents en l’ús de material pirotècnic.

Perquè com diu en Jaume Sisa:La nit de Sant Joan és nit d’alegria”.

 

[1] El paganisme (del llatí pagus, ‘món rural’) era la religió dels pagans. El cristianisme es va introduir primer en el món urbà, però entre la gent del camp van persistir encara molt més temps les creences religioses llatines i hel·lèniques antigues, de manera que pagà va esdevenir sinònim de no haver abraçat el cristianisme.

[2] DA, La nit de Sant Joan a Barcelona. Angle Editorial, Barcelona, 2016.

[3] García i Espuche, A. Barcelona 1700. “Festes i celebracions” , edita Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2010.

Fotografies: Fons Ajuntament de Ripollet, Fons Revista de Ripollet, Fons l’Aresta, Fons Anna Verdaguer i Albert Ramon, Fons Alberta Mazuque Damien

De catifes religioses a art efímer

Una mica d’història….

Aquest any Barcelona ha commemorat el 700 anys de celebracions del Corpus a la ciutat, en un moment de reinvenció de les activitats i dels espais culturals, arran de la crisis sanitària provocada per la Covid-19. És curiós com en els temps de “modernitat” en els que vivim, en el que tot es transforma i s’accelerà, continuem celebrant tradicions que formen part de la nostra herència col·lectiva.

De la mateixa manera que passa amb altres festivitats religioses, el Corpus és una tradició que esperem cada any tot i que no professem un sentiment religiós. Els seus aspectes més coneguts són, sens dubte, l’ou com balla, les catifes florals i la processó. Anem a veure un ou ballar, visitem localitats properes (Sitges, la Garriga i Girona) que engalanen els seus carrers d’espectaculars catifes florals i saltem els plens de la Patum de Berga. El Corpus ha esdevingut per a nosaltres un preescalfament per a berbenes i festes majors.

Tanmateix no podem oblidar que aquesta festivitat té, per algunes persones, una patina negativa en tractar-se d’una de les festes que més va exaltar el franquisme. Moment en que l’Estat i l’Església es repartien les tasques de conscienciació política i religiosa, amb la repercussió que tenia per a la ciutadania no formar part d’aquesta orquestració de poders.

Els òrgans de poder sempre han utilitzat la tradició i les festivitats populars com òrgans de control. L’Església, en el seu origen, va transformar totes les celebracions paganes en festes cristianes, assegurant-se així la participació de la població. L’exemple més proper, a banda del Corpus, és el solstici d’estiu que es converteix en Sant Joan.

Però més enllà de totes aquestes consideracions què és la festivitat del Corpus?

La tradició de les enramades o catifes de flors va néixer per guarnir els carrers per la festa del Corpus, una processó d’exaltació del cos de Crist molt lligada a la collita del blat.

A Catalunya, el Corpus va començar a celebrar-se l’any 1320. En aquesta processó hi desfilaven tots els estaments de la societat, les autoritats civils, eclesiàstiques i militars, en una mena de “posada en escena de la ciutat i la seva jerarquització”. Posteriorment s’incorporaren a la processó quadros, passos d’escenes sagrades i el ric bestiari medieval. Més endavant es va afegir elements profans: joglars, bastoners, castellers i molts d’altres. D’aquesta manera la festa va anar adquirint formes més paganes que religioses. “Fins que la part profana va arribar a ser més esperada i contemplada que la religiosa”[1], fet que va motivar, a partir del segle XVIII, un seguit de prohibicions i la tradició va recular. Com a conseqüència entre els anys 50 i 60 del segle XX, les catifes florals van disminuir i gairebé van desaparèixer a molts municipis.

La festa a Ripollet

Pel que fa a Ripollet, aquesta tradició esdevingué més cèlebre a patir de la segona meitat del segle XIX, sent especialment popular durant els anys 50 i 60 del segle XX. Va desaparèixer com a festivitat del municipi l’any 1971. L’any 1996 es va recuperar la processó i el 2002 les catifes de flors.

La processó de Corpus estava presidida per la custodia. La custodia és un element d’or o d’un altre metall preciós on és col·loca l’ostia després de ser consagrada. Aquest element és el centre de la processó i la portava el rector, sota el tàlem de sis pals.

La processó sortia de l’església, amb dos escolans que duien els gonfanons parroquials i un altre, la creu processional, tres trets disparats des del campanar indicaven la sortida. Tots tres escolans formaven el cap del seguici just davant dels infants dels col·legis vestits de primera comunió, rere dels quals desfilaven els homes amb torxes o atxes enceses. Després hi passaven les confraries, els gremis i les entitats, la banda de la Creu Roja, les Filles de Maria amb el seu penó, la bandera de l’Obra de la Parròquia amb els seus cordonistes, el Cor Parroquial i, al final, la custodia escortada per a policia (els Mossos durant la Republicà) i el Sometent després.

La comitiva cloïa amb les autoritats civils i militars, acompanyades pels agutzils. La processó s’aturava en passar el tàlem davant de les capelles o altars, per tal que el rector posés la custodia a l’altar, moment en que el Cor Parroquial cantava lloances. Els que transportaven el tàlem, el penó i els cordonites que l’acompanyaven eren designats amb antelació. L’abanderat havia de pagar la cera que es consumia durant el seguici religiós, així com una mena de còctel per a les autoritats en acabar l’acte litúrgic. Tot seguit tenia lloc un ball, en què participaven gent jove i també gran, amenitat per una orquestra.[2]

L’evolució i reinvenció de la festa

A poc a poc, els darrers anys, aquesta festivitat ha evolucionat com ho han fet d’altres. Els ens locals, des dels departaments de Cultura, han promogut la recuperació de tradicions perdudes i les han transformat en modernitat. Aquest procés de transformació ha estat possible gràcies a la ciutadania que vol conèixer i transmetre els orígens de les tradicions, tot i que, adaptant-les al seu temps per fer-se-les pròpies.

A Ripollet aquest fenomen no ha passat de llarg. Fa més de cent anys que, al municipi, es fan catifes lligades a la festivitat del Corpus. L’entitat Cultura i Tradició ha estat l’encarregada des de fa anys de guarnir els carrers del nucli antic amb aquestes catifes de flors, com una mostra d’art efímer. Les catifes són obres d’art naturals, mandales efímers pintats sobre l’asfalt que s’omplen amb pètals, llavors i altres elements de tots els colors. Les catifes contribueixen a embellir el carrer i a crear un espai excepcionalment perfumat i són ritualment destruïdes en acabar la jornada.

Des de l’Ajuntament l’any 2013 es va iniciar el programa “Espais amb encant” amb molt bona resposta per part de la població. Aquest esdeveniment festiu s’ha anat transformant per esdevenir quelcom més, una oportunitat per accedir al nostre patrimoni obrint els espais, tant públics com privats del municipi. Tot i que la iniciativa va néixer molt lligada a la festa que organitza l’entitat Cultura i Tradició en l’actualitat totes dues es nodreixen l’una a l’altra, de manera que el resultat és el d’un matí molt reeixit al centre històric on allò que és públic i allò que és privat es fonen i s’omplen de contingut.

Amb aquesta acció es dóna visibilitat a diferents indrets del municipi que sovint són desconeguts o passen desapercebuts i tenen un interès des de el punt de vista patrimonial.

Tanmateix s’aprofita per cobrir, entre d’altres, la necessitat que té el municipi de fer visible el nucli antic com a eix vertebrador de la nostra història creant un discurs transversal on es posa en valor l’espai públic del nostre municipi.

Els espais s’obren per nodrir-los d’activitats, s’omplen de contingut a través de les diferents mostres d’art efímer i d’arts escèniques en totes les seves vessants la música, la dansa, el teatre i la literatura. Omplir els espais de contingut ens porta a lligar-ho amb un element essencial pel projecte el de la participació associativa i ciutadana. Es convida als veïns i veïnes a formar-ne part, tant obrint els seus patis i eixides, com guarnint o dinamitzant algun dels espais. Aquesta obertura a la participació fa que la festa es renovi cada any amb l’aparició de nous espais i participants. “Espais amb encant” vol ser un lloc de trobada, de cultura, de tradició, d’actualitat, de novetat, de patrimoni i d’esbarjo. Un espai de transversalitat per a que els curiosos puguin contemplar i gaudir a la vegada.

En definitiva aquesta festa és un punt de trobada on, ja sigui col·laborant en la posada en valor de tots aquests espais o bé fent catifes florals, trobaràs el teu lloc de participació en aquesta festa de l’art efímer.

 

 

 

[1] Bienve Moya a la taula rodona “Catifes i enramades per Corpus: els origens, l’evolució i l’art efímer. Ateneu Barcelonés, juny 2019.

 

[2] J.M. Cabezas. “L’Abans de Ripollet. Recull gràfic 1870-1974” Col·lecció Vallés Occidental. Editorial edafós. 2010.

70é aniversari de l’explosió del polvorí

Amb motiu del 70é aniversari de l’explosió del polvorí hem preparat aquest article que esperem que pugui ser del vostre interès.

Aquest any és el 70é aniversari de l’explosió del polvorí de Ripollet, que va tenir lloc la matinada del 6 de juny de l’any 1950 i que es va sentir a bona part del Vallès.

A finals de l’any 1930, el Govern Militar havia adquirit uns terrenys que comprenien una gran part de les finques de Can Mas i Mas Duran situades entre els termes municipals de Ripollet i Montcada. L’espai comprenia dos lots iguals de 43 hectàrees al preu de 2,25 i 3,25 pessetes el m2. Les terres es van vendre per un total de 2.365.000 de les antigues pessetes[1]. Aquesta àrea es va dedicar a la instrucció militar i a les practiques de tir, motiu pel qual hi havia un polvorí. Durant la Segona República es va considerar la necessitat de destruir el complex, que albergava tropes permanents i oficials, pel perill que representava per a la població que vivia al seu voltant. L’esclat de la Guerra Civil, l’any 1936, va aturar aquest projecte.

La deflagració del polvorí va causar quantiosos danys materials a Montcada, Ripollet i Cerdanyola. Les causes es van atribuir a la calor excessiva, un llamp i, finalment, a un accident, segons la versió oficial. En qualsevol cas, el fet que l’explosió fos de nit, quan la gent dormia, ben segur que en va reduir l’impacte.

A Ripollet l’episodi es va conèixer popularment com ‘la nit dels calçotets’, perquè van ser molts els veïns que aquella nit calorosa van sortir al carrer amb el que duien posat, alertats per l’explosió.

Amb l’arribada d’aquest 70é aniversari hem anat a buscar informació sobre aquests fets a l’Arxiu municipal de Ripollet, on hi ha un expedient, d’accés limitat, d’aquest succés de la història contemporània del municipi.

A les vuit del matí, del mateix dia de l’explosió, es reunia la Comissió Municipal Permanent per tal d’avaluar els desperfectes i fer una quantificació econòmica dels danys, que per sort només van ser materials, si més no, aquesta va ser la versió oficial. El Consistori va sol·licitar a l’arquitecte i a l’aparellador municipal que fessin una avaluació i un inventari dels desperfectes.

La referida documentació municipal fa referència al “Expediente general instruido como consecuencia de la explosión del polvorín de la zona militar, de los daños materials de este termino municipal que es va tramitar durant quatre dies i on es va recollir tots els desperfectes derivats de l’explosió. Aquest document consta, també, de 34 fotografies originals del peritatge realitzat. L’explosió va afectar edificis municipals com les “Escoles Nacionals”(actual Anselm Clavé), fàbriques com la Uralita, cases privades i els cines Coliseum i Cot entre d’altres. La despesa econòmica dels desperfectes va ser quantificada en un total de més de quatre milions de les antigues pessetes.

Un dels temes més interessants d’aquest expedient és conèixer com després de l’explosió, va començar un contenciós per part del Consistori amb tot un seguit de reclamacions adreçades al Juez Instructor del Juzgado Militar Especial de la 4ª Región Militar per tal de poder cobrar les corresponents indemnitzacions. Com a dada curiosa un dels primers requeriments que es fa des de el Gobierno Civil de la Provincia de Barcelona, és que el Consistori faci una relació de les persones que es troben en una situació de pobresa i no poden fer front pels seus propis mitjans a les despeses que els hi van ocasionar la deflagració.

L’any 1955, cinc anys després del peritatge realitzat pel Consistori, la Capitania General va portar a terme el seu propi peritatge i així ho van comunicar a l’Ajuntament en data 9 d’abril, en una carta que es conserva a l’Arxiu municipal de Ripollet.

L’any 1957 el Ministerio del Ejército en la causa de l’Ajuntament de Ripollet i d’alguns dels seus veïns determina “que se desestima la concesión de indeminzación … que importa la tasación de los daños causados en fincas de propiedad particular ya que nadie responde de aquellos sucesos que no hubiera podidio preverse o que previstos furan inevitables”, i amb nota aclaridora van recomanar portar el cas a instàncies superiors per la via ordinària civil.

A l’expedient ressenyat hi trobem els certificats dels damnificats, on s’expliciten els danys que han patit i les cartes del Consistori especificant una vegada i una altra la relació de persones afectades, així com les despeses econòmiques que van haver d’assumir. Com hem vist, els afectats van acabar als tribunals i van poder cobrar les indemnitzacions, finalment, l’any 1963, tretze anys després de l’explosió.

Les quantioses pèrdues econòmiques i la batalla legal que van emprendre els veïns i el Consistori només és un dels aspectes d’aquest accident. De ben segur que la informació de la que disposem a l’Arxiu municipal es podrà veure ampliada, en el seu moment, amb la informació que hi pugui haver a l’Arxiu Intermedi Militar Pirenaic, situat al Cuartel del Bruc de Barcelona, el qual depèn del Sistema Arxivístic de la Defensa (Ministeri de Defensa).

L’any 1976, el Pla General Metropolità, encara vigent, va qualificar els terrenys com a “sòl no urbanitzable”. D’aquesta manera els edificis construïts, en aquesta zona, es consideraven zona rústega, clau 21, en tant que es va estimar que tota l’àrea quedava afectada per una possible explosió. Aquestes illes urbanes eren les delimitades pel límit del terme amb Montcada (camí de la Serra), el carrer de la Mercè i el carrer Sant Jaume.

L’any 1983 es va abandonar l’ús militar de la zona i l’any 1995 es van enderrocar tots els edificis militars menys la capella, punt de trobada durant anys de la celebració del Rocío a Ripollet[2].

L’any 1999 el Ministeri de Defensa va decidir vendre gran part del sòl pel seu rendiment urbanístic a l’Incasol. En l’actualitat els ajuntaments de Montcada i Reixac i de Ripollet (municipis als quals pertany la finca) confien aconseguir la titularitat municipal de la mateixa, per tal de preservar el Torrent de Mas Duran i l’ecosistema que l’envolta.

Grups ecologistes i plataformes veïnals han portat a terme diversos actes reivindicatius en contra de la requalificació dels terrenys.

Centre d’Interpretació del Patrimoni (Molí d’en Rata) i Arxiu Municipal de Ripollet

 

 

[1] Aquesta informació queda recollida a http://montcadapost.blogspot.com/search?q=can+duran.

[2]La Romeria del Rocío ha estat organitzada per la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya (FECAC) diversos anys al terrenys de Mas Duran.

 

Fotografies de dalt abaix:

Cinema Cot després de l’explosió. Font Arxiu municipal de Ripollet.

Imatge d’una de les aules de “Las Escuelas Nacionales” després de l’explosió.Font Arxiu municipal de Ripollet.

Imatge dels desperfectes ocasionats per l’explosió al sostre de l’Alcholera. Font Arxiu municipal de Ripollet.

Imatge dels desperfectes ocasionats per l’explosió en una casa particular.