Jornades de Patrimoni Europeu 2020

ACCIÓ EDUCATIVA DINS DE LES JORNADES DE PATRIMONI EUROPEU 2020

Us presentem, dins de les activitats que hem preparat per les Jornades de Patrimoni Europeu, un vídeo editat i explicat per l’artista de Ripollet Lluïsa Sallent. Les imatges són del seu arxiu personal.

Si voleu conèixer més d’aquesta pintora i escultora, podeu conèixer més de la seva obra visitant l’exposició permanent que tenim al CIP: Protagonistes.

En aquest enllaç podreu visionar aquest interessant vídeo, on l’artista explica el procés de creació artística de les seves escultures.

https://youtu.be/U_-1pe_5YTQ

“LA CREACIÓ D’UNA ESCULTURA EXPLICADA PER LA PRÒPIA ARTISTA LLUÏSA SALLENT”

Acció didàctica dins de les activitats de les Jornades de Patrimoni Europeu.

Imatge de l’artista ripolletenca Lluïsa Sallent.

També teniu accés als nostres continguts a la pàgina de Patrimoni en línia de l’Ajuntament de Ripollet.

http://ripollet.cat/asp/content.asp?id=31925

Jornades de Patrimoni Europeu 2020

LES JORNADES DE PATRIMONI EUROPEU ARRIBEN AL CIP

Ja son aquí les Jornades de Patrimoni Europeu 2020!!! Podeu consultar al nostre blog la programació que hem preparat. No dubteu de contactar amb nosaltres per participar de les diferents activitats!!!! Us hi esperem a tots i a totes!

Programa de les activitats de les JEP2020.

Divendres 9 d’octubre.

18:00-20:00h Inici de la mostra de les llambordes Stolpersteine, que es col·locaran en el marc de les III Jornades de Memòria Històrica durant el proper mes de novembre. Les Stolpersteine formen part del projecte educatiu vinculat als instituts del municipi.

Dissabte 10 d’octubre.

Acció educativa online a la nostra web. “La creació d’una escultura explicada per la pròpia artista Lluïsa Sallent”. http://cipmolidenrata.ripollet.cat/wordpress/?cat=1

16:00-20:00h visites guiades concertades i amb límit d’aforament. Les visites s’han de concertar a través del correu electrònic molidenrata@ripollet.cat o del telèfon 93-594.60.57

Horari de les visites guiades

16:00 visita guiada al Molí d’en Rata

17:00 visita guiada a l’exposició ”Andreu Solà. La mirada d’un ripolletenc a la Catalunya modernista”

18:00 visita guiada al Molí d’en Rata

19:00 visita guiada a l’exposició ”Andreu Solà. La mirada d’un ripolletenc a la Catalunya modernista”

16:00-20:00h mostra de llambordes Stolpersteine oberta al públic amb límit aforament.

http://info.ripollet.cat/asp/llistat_noticies.asp?ID=32330

Parlem d’oci?

Des de les darreres dècades l’oci ha esdevingut quelcom quotidià per a nosaltres, però la crisi sanitària de la Covid-19 ha condicionat el tipus de lleure del que actualment podem gaudir.

Per aquest motiu, l’Ajuntament de Ripollet ha presentat el projecte “Obrim l’estiu”, que posa especial atenció en l’esport i en la cultura en totes les seves manifestacions. “Obrim l’estiu” vol omplir el carrer d’activitats amb experiències encaminades a fer un acompanyament en la recuperació física i emocional de tota la població però, sobretot, d’aquelles persones i famílies que la crisi sanitària ha posat en risc i en un estat de vulnerabilitat.

Els nostres moments de descans anuals estan reglats per llei: Nadal, Setmana Santa, estiu, ponts, festius nacionals i locals. A principis d’any mirem el calendari i el definim en funció de com cauen els dies festius.

A banda d’aquesta temporització de l’any en festius, també tenim accés a tot tipus d’oci: cinema, teatre, dansa, concerts, museus, exposicions i activitats lúdiques. Per si això fos poc, la nostra societat ens permet gaudir d’un oci gairebé il·limitat dins de casa: des dels senzills però imprescindibles jocs de taula, passant per les joguines, consoles, música i canals de pagament amb una amplia oferta cinematogràfica. La revolució tecnològica dels darrers vint anys ha iniciat una tendència que creix de manera exponencial on les opcions són quantioses. Es podria dir que hem esdevingut la societat de l’oci. Aquesta realitat ha quedat palesa durant el confinament. Les xarxes socials han estat una eina indispensable perquè el consum de cultura i esport no quedés aturat.

Per a la societat occidental del segle XXI l’oci és quelcom endèmic; és descans, diversió i desenvolupament de la personalitat. Però ha estat sempre així? L’accés a l’oci i a l’esport sempre ha estat universal?

És evident que l’oci sempre ha existit d’una o altra manera, ja des de l’antiguitat són diversos els testimonis que han arribat als nostres dies. Jocs de taula, daus, tabes, petites joguines i d’altres, com grans esdeveniments, que ha mitificat el cinema amb gran produccions com per exemple Ben-Hur o Gladiator.

Però quan comença l’oci tal com l’entenem avui en dia? Quan es generalitza de manera més popular? O dit d’una altra manera, quan es va donar l‘escenari perquè l’oci es tornés universal i anés més enllà de les classes benestants? L’oci, com la societat, fins al segle XIX també havia estat jerarquitzat.

A finals del segle XIX es va donar la conjuntura perquè això canvies. La industrialització iniciada a Catalunya a principis del segle va donar lloc a un nou tipus de treballador, va ser una època de gran convulsió social i econòmica: la classe obrera va començar a emergir.

 

En aquest moment la reivindicació de les “tres vuits” arriba a Catalunya. Es donen les primeres reivindicacions laborals, les agrupacions sindicals i finalment, l’any 1919, amb la vaga de la Canadenca a Barcelona, s’aconsegueix la tan demanada jornada laboral de vuit hores.

Fins aleshores els obrers realitzaven llargues jornades laborals i els sous miserables que tenien deixaven poc espai per a l’oci. La concessió del diumenge com a dia festiu, l’any 1904, va permetre el lleure de les classes populars. Les ofertes d’oci es van multiplicar a partir d’aquest moment. S’havia de donar resposta a aquesta nova necessitat de les classes populars que no podia pagar segons quins preus.

El nou oci popular s’allunyarà de l’oci burgés de nits al Liceu, les residencies d’estiu i les estades als balnearis.

A les grans ciutats, com Barcelona la construcció de nous locals i espais destinats a tota mena de concerts i representacions va fer augmentar el consum de teatre i espectacles musicals. És el moment de teatres com el Romea o el Tívoli i de les manifestacions de la música popular com els cors de Josep Anselm Clavé i corals o els aplecs de sardanes.

 

En aquest context, prenen força els espectacles de fira, els panorames, el circ, els espectacles de màgia i l’emergent món del cinema. Alguns estudis fotogràfics acostaran un dels darrers avanços tecnològics (la fotografia) a les classes populars amb preus assequibles per fer-se la típica foto de família. Un altre element d’oci popular a la ciutat de Barcelona, que avui ens pot sorprendre, són les curses de braus.

 

Durant la segona meitat del segle XIX, van sorgir a Catalunya multitud d’associacions que volien promoure la cultura entre les classes populars. Es tracta dels casinos, ateneus, centres socials, clubs de lectura, …. Espais  que es presentaven com una oferta atractiva pels sectors socials més humils. Aquests moviments aviat configurarien una xarxa cultural que es va anar enfortint i va jugar un paper decisiu en l’alfabetització de les classes populars. A partir de la dècada de 1880 s’hi va permetre l’accés a les dones, sempre i quan anessin acompanyades d’un home.

Les darreres dècades del segle XIX també van portar la popularització de la pràctica de l’esport, fins el moment també relegada a les classes benestants. Aquesta obertura de la pràctica esportiva també va permetre l’accés a la dona a un món fins aleshores masculí. El futbol i l’excursionisme van esdevenir els esports de més fàcil accés per a les classes populars. El tombant de segle va veure néixer molt dels centres excursionistes que han arribat fins als nostres dies.

El futbol havia arribat a Barcelona de la mà dels treballadors, suïssos i britànics, de les fàbriques. Va esdevenir referent esportiu a tot Catalunya. La seva practica no suposava grans inversions com altres esports més burgesos com el polo, el hoquei o l’automobilisme.

 

El concepte d’oci els darrers cent anys ha canviat i s’ha globalitzat. Avui és normal fer vols internacionals, saber a l’instant el que passa al món, o gaudir d’estrenes cinematogràfiques al mateix temps a tots els països. L’emergència sanitària en la que ens trobem, ens obliga a reflexionar sobre molts aspectes de la nostra societat i el tipus d’oci del que gaudim és un d’ells. No podem obviar el fet que la situació actual ens porta a reflexionar sobre la necessitat d’un lleure de més proximitat, més local i més familiar. Les generacions més grans estan més familiaritzades amb aquest tipus d’oci. Com era abans l’oci? què feien els ripolletencs i ripolletenques per ocupar els seu temps de lleure? Ho explicarem, properament, a la segona part d’aquest article!

 

 

Una mica d’història de can Cabanyes i els polvorins de Montcada i Reixac Amadeu Rovira Boix, supervivent de l’explosió del polvorí.

Ens complau poder compartir amb vosaltres l’article de l’Amadeu Rovira sobre el polvorí.

L’autor es va posar en contacte amb el CIP després de l’article que vam realitzar, amb motiu del 70é aniversari de l’explosió. L’Amadeu Rovira, ha tingut l’amabilitat de fer-nos arribar el seu article publicat al Volum 32 (2017) de la Revista Notes que edita el Centre d’Estudis Molletans.

Agraïm també la col·laboració del Jordi Bertran Duarte que és el Director del Centre d’Estudis Molletans.

De ben segur que trobareu aquest article molt interessant!

La masia de can Cabanyes

Can Cabanyes era una masia situada en el municipi de Montcada Reixac, fent frontera al nord amb Santa Perpètua de Mogoda i les masies veïnes de can Sallent, can Juvendó Nou i can Juvendó Vell. Entre l’est i el sud-est, hi havia les cases de la Piella, can Pomada i can Rocamora, masies força allunyades de la casa. Barberà del Vallès estava a l’oest, igual que les masies de can Salvatella i can Gorgs. El sud-oest limitava amb el bosc del Pinetons de Ripollet, la font de Can Cabanyes i el torrent de Mas Duran.

Can Cabanyes formava part de l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, documentada al segle XVII (1619). Era una masia d’uns quatre-cents anys d’antiguitat. Originalment la masia tenia el nom de Mas Masserras i el seu propietari va ser Jaume Cabanyes, fet pel qual la masia rep el nom de mas Cabanyes. Aquesta família també era propietària d’altres tres masos: mas Fondesmans, mas Masoll i el mas Tio. Tot plegat feia una important superfície de conreu.

Els últims masovers d’aquesta finca varen ser una família amb quatre fills: Pep, Joan, Francisca i Andreu. La masia, un cop en va marxar la família, va quedar deshabitada durant bastant temps fins que nosaltres la vam llogar.

Constava de planta i pis amb sis departaments a dalt (incloses les quatre habitacions). La planta de baix també tenia sis sales (inclosa la cuina, la sala d’entrada, la cort dels animals i el celler). A més tenia altres edificacions annexes a la casa com un corral, un cub del vi, un altre celler (del propietari) i més corts per al bestiar. Estava envoltada de nombrosos camps de conreu, vinyes i a prop hi havia un bosc, tot era terreny de secà. El propietari era Baldiri Valls Roca, de Santa Perpetua de Mogoda, que vivia a la finca de can Xeiol. El mas estava a una distancia d’uns tres quilòmetres del polvorí que va explotar el sis de juny de 1950. La masia, que estava en ruïnes, va desaparèixer amb la construcció de l’Ecoparc.

 

Can Cabanyes des del camí del bosc. 1952.

L’arribada a can Cabanyes

Procedents de Girona l’any 1943, el meu pare va trobar aquesta masia i la va llogar en forma de parcers. Ens hi vam instal·lar i de seguida va comprar una mula, un carro i alguns estris de treball per començar a sembrar alguns camps, encara que la prioritat era l’hort, bàsicament per a l’alimentació de la família. Així començava de nou la nostra vida a pagès, que no va ser fàcil, però a poc a poc ens en vam sortir. Durant el curs de l’any, el propietari de la finca, en Baldiri Valls, ens va fer un contracte d’arrendament. Vam viure en aquesta masia fins a mitjans de l’any 1950. Va ser l’any que va explotar un polvorí situat en la zona militar del Mas Duran, que va enderrocar una gran part de la casa. Per aquest motiu ens vam veure obligats a marxar. Amb molt de sort vam trobar una altra casa per viure de forma provisional a Ripollet i vam poder refer la nostra vida de pagès.

 

El camp de la Ferreria, la font i Can Cabanyes.1962

Adquisició dels terreny per a usos militars

En el terme municipal de Montcada Reixac i una part del de Ripollet, els anys trenta, el Govern Militar va adquirir uns terrenys d’unes cent seixanta hectàrees. Al principi el van fer servir per fer-hi maniobres i com a camp de tir, envoltats de força camps de conreu i moltes vinyes. Més endavant es va construir un edifici en la zona anomenada del Mas Duran destinat a un destacament de soldats i els oficials corresponents. En aquesta zona també hi van construir granges, que servien per obtenir aliments d’origen animal per als oficials residents al destacament. La granja més gran estava a l’entrada de Ripollet i el responsable era el sergent Ogarte. Els treballs de construcció de les edificacions del complex militar del Mas Duran, com els polvorins, els van dur a terme gent dels municipis veïns, contractada per l’exèrcit. Treballaven com a peons i tot ho van fer a pic i pala, mentre el transport de materials i els moviments de terres els feien amb carros de trabuc.

Els polvorins

Els polvorins eren unes estructures rectangulars amb dues entrades, on el més important eren els murs de formigó d’un gruix d’uns seixanta centímetres. Les dues entrades tenien forma de laberint perquè en cas d’explosió quedés reduït al màxim l’efecte de l’ona expansiva. A més a més, a tot seu el voltant hi havia un gran talús de terra que també servia de protecció i com a aïllant de l’augment de la temperatura, en cas d’una possible explosió. El sostre estava construït amb cairats encavallats, unes finestres rodones a cada extrem i un taulat de plaques de fibrociment, tot plegat per facilitar-ne l’airejament. A l’estiu una part de la calor era absorbida pel talús de terra, però el sostre es convertia en una gran font de calor. En cada extrem, tots els polvorins tenien un parell de parallamps per als casos de forta tempesta, però els parallamps feien la seva feina i de guspires elèctriques en queien a dojo, jo mateix les havia vist, era un fet impressionant.

A prop dels Pinetons de Ripollet i la font de Can Cabanyes s’hi van construir tres polvorins d’unes dimensions considerables. En dos d’ells s’hi guardava pólvora i altres materials, però el tercer (el que va explotar) estava ple a vessar de material provinent de la Guerra Civil, morters, trilita i bombes de gran calibre.

Per vigilància, hi havia un cos de guàrdia en una gran barraca, amb alguns departaments per dormir, menjar i altres serveis com un telèfon, i a la nit, un enllumenat molt precari. Les guàrdies es feien en les tres garites repartides en llocs diferents, en els extrems de la tanca de filferro que envoltava tot el perímetre de la zona militar. Aquest servei era obligatori i es feia de nit i de dia per seguretat del material bèl·lic que s’hi guardava. Normalment hi havia un servei anomenat de reforç, que era un grup de tres soldats manats per un caporal, que, a part de les guàrdies de les garites, també feien un recorregut a peu per tota la zona i obligaven al vigilant que estava a la torre de guaita a demanar-li el santo y seña, no es donés el cas que el algun s’hagués adormit.

Cap a uns dos quilòmetres al nord-est, a prop de la masia de can Pomada, s’hi varen construir onze polvorins, els quals no eren tan perillosos, ja que guardaven pólvora, artilleria i tot tipus de armament. Estaven construïts igual que els altres i el perímetre també estava envoltat d’un filferro de filat espinós d’una amplada considerable i garites d’obra a tots els extrems. A prop de la casa de can Pomada, hi havia un altre cos de guàrdia, on també es feia el relleu dels soldats, a banda que servia com a lloc d’informació per a qualsevol eventualitat.

En aquesta zona militar s’hi portava a terme la recuperació de la trilita dels vells obusos, molta part de la qual provenia del desballestament de les bombes de la Guerra Civil. La senyora Cartallot, masovera de can Pomada, ho venia a alguns pagesos, que ho feien servir com fertilitzant. Ella els deia que era guano. També s’enduien la ferralla, que es venia a bon preu a una foneria del poble veí de Cerdanyola.

Els soldats de lleva dels polvorins

En aquella època, el servei militar era obligatori i tenia una durada aproximada d’un any i vuit mesos. Alguns soldats del destacament dels polvorins, quan tenien el dia lliure s’arribaven passejant a la font de Can Cabanyes. Amb alguns hi vam fer una bona amistat i altres ens demanaven per fer alguna feina al camp com cavar les patates, la vinya o el blat de moro a canvi de diners. També els donàvem de dinar o berenar, si es donava el cas, que agraïen molt, sobretot perquè la menja en el destacament era un ranxo fastigós. Era bona gent, venien d’altres províncies d’Espanya destinats per sorteig a Catalunya. Molts d’ells, en hores d’esbarjo, van començar a festejar amb noies de pobles veïns i fins i tot algun s’hi va casar. Altres, en acabar el servei militar, es van quedar a viure per la zona i van trobar feina fàcilment fent de pastors, de manobres a la construcció o de mossos de pagès. Alguns d’ells fins i tot van festejar la pubilla de la masia i s’hi van  casar. A Ripollet hi vivia un marxant de bestiar de ovelles i cabres anomenat Chamarrillo, que els llogava de pastors, els donava molta feina, poc menjar i pocs diners.

La proximitat de la casa on vivia amb el polvorins feia que conegués personalment quasi tots els soldats que hi feien guàrdia. Quan anava a tallar canyes en el torrent de la Sènia (al costat de la tanca de filferro), els anava a veure per fer petar la xerrada i passar l’estona. Ajupit, passava per un forat que ells mateixos havien fet per sota la tanca de filferro, enfront del cos de guàrdia, per poder sortir del recinte d’amagatotis. Alguns ens demanaven si podien rentar algunes peces de roba a la bassa de la font, cosa que feien si aquell dia nosaltres no havíem de donar de beure als animals, i sinó s’havien d’esperar un altre dia ja que els animals no bevien ni una gota d’aigua si portava sabó.

Un d’aquests soldats, quan es va llicenciar, va anar a viure a Ripollet, on feia de pastor a cal Chamarrillo i portava el ramat a pasturar pels camps de can Cabanyes. De gana en passava més que el gos d’un músic i la mare sempre li donava un bon entrepà. Ens vam fer amics, es deia Joan López. Més endavant va conèixer una noia de Ripollet i es van casar. Anys més tard van obrir una parada de carn a la plaça de Ripollet i es guanyaven bé la vida. Era molt amic del meu pare i cada any col·laborava per la festa de Sant Antoni Abat. La gent del poble el varen motejar dient-l’hi el Xispa.

L’explosió del polvorí

El 6 de juny de l’any 1950 feia molta calor. A les dues i deu minuts de la matinada va explotar un polvorí.  Aquesta va ser l’hora exacta, ja que el rellotge gran que estava a la entrada de casa es va aturar en el moment de l’explosió. Va ser el polvorí de més a prop de la font de Can Cabanyes, el més perillós per la quantitat de bombes i altres materials que hi havia emmagatzemats provinents de la Guerra Civil. L’explosió, diuen, va ser catastròfica. Jo era petit i no vaig sentir res, això és el que vaig creure, però em vaig despertar per anar a fer un riu. Al mirar enlaire, en lloc de sostre, vaig veure algunes estrelles i que queien petites gotes d’aigua: no ho vaig entendre. Em vaig espantar molt, no sabia el que passava però ràpidament vaig reaccionar. Tenia la boca plena de terra, el cap ple de bonys, el llit cobert de teules i llates. Pels laterals del llit, una biga de fusta partida per la meitat clavada al costat del meu coixí i el del meu germà Siscu, que dormia al mateix llit i estava plorant. El vaig estirar ben fort per treure’l de dins de la runa que havia caigut sobre el llit. Tots aquests detalls de l’estat de la habitació els vaig veure amb esglai quan es va fer de dia, mentre que sortir de la cambra de dormir i anar a la dels pares, ho vam fer tot a les fosques. Escoltava els plors de la mare i com llençaven teules per terra. Vam ajudar els pares i sortosament el pis de la sala gran no s’havia ensorrat, fet que ens va salvar la vida, ja que si l’ona extensiva ens hagués fet saltar a la planta baixa segurament ens matava allà mateix. Com he dit, tot ho vam fer a les fosques. Malgrat l’espant, vaig apropar-me al llit de l’altre germà, Antonio, que estava curull de teules i ell a sota, ben fotut. Ràpidament vaig començar a treure runa fins que el vaig escoltar plorar i vaig poder treure’l de dins del llit. Després va tocar ajudar als pares perquè poguessin sortir del llit al més ràpid possible, ja que hi havia l’amenaça que s’ensorrés la casa. El meu pare tenia la punta d’un biga clavada en el dit gros del peu i no es podia aixecar. Vam aconseguir encendre un llum de petroli que teníem a la tauleta de nit, i això va fer que poguéssim veure la biga del pare. La vaig agafar amb tota la meva força, estirant tant com podia, i juntament amb la força del pare vam poder alliberar el peu de dins del llit i de la biga. Tots despullats, i amb cautela per evitar l’ensorrament, vam passar per la sala gran amb el llum de petroli, vam baixar les escales, sortir de l’interior de la casa i vam quedar-nos a l’era i esperar que es fes de dia. Per sortir de la casa no va ser necessari obrir la porta, la meitat va ser arrancada de soca-rel i s’aguantava per mitjà d’una sola frontissa. La porta tenia una gran alçada, molt gruixuda, amb un gros forrellat i un pany grandiós, i malgrat tot la força de l’ona expansiva ho va rebentar tot.

Estat de l’habitació dels pares després de l’explosió.

Habitació dels germans Amadeu i Francesc.

Habitació sobre la cort del bestiar.

Quan va començar a clarejar ens adonarem de la terrible desgràcia patida. Tots estàvem consternats i espantats, no ens ho creiem, allò que vèiem semblava un mal son, però era real. L’aire feia una olor pudenta molt estranya, i amb l’alba el cel es va tornar gris. La mare plorava molt veient el que havia succeït, però teníem el consol que estàvem vius. La imatge que es veia era com la de un bombardeig. La catàstrofe va ser perquè la distancia de casa al polvorí era només d’uns tres quilòmetres i també per l’enorme emmagatzematge de material explosiu.

El teulat de les habitacions va baixar tot sencer, però altres parts van aguantar. La teulada de la cort dels animals va caure sencera i només va aguantar la meitat de la planta, de manera que a sota s’hi van refugiar una vaca, el vedell i el cavall. El gos l’escoltàvem grinyolar i el vam trobar a dalt del carro, que estava carregat de trepadella i civada. Amb una escala el vam baixar; segur que el remolí de l’ona expansiva el va aixecar i per casualitat i per sort per l’animal va anar a caure a dalt de el carro.

Per passar la primera nit i les següents, el gros lledoner del costat de l’era ens va servir per apuntalar feixos de canyes i construir una barraca. Com vam poder i amb molta por, vam desenterrar un parell de matalassos i algunes mantes, per abrigar-nos. Teníem por de anar a dormir en qualsevol racó o lloc de la casa, el pes de la runa era molt gran i podria haver-hi un altre ensorrament. Menjàvem i cuinàvem a l’era, no ens refiàvem de l’estructura de la casa. D’aquesta manera hi vam passar molts dies.

Les primeres persones que ens vingueren a veure i a socórrer van ser el propietari, Baldiri Valls, l’amo de la finca de can Cabanyes i el seu fill Joan. Van arribar de Sant Perpetua de la Moguda, suats i esverats. El primer que van preguntar va ser depriment: les botes de vi estan senceres i el celler no s’ha ensorrat? Els meus pares quedaren sobtats, estupefactes i enfadats per aquesta actitud tan egoista, ja que no van preguntar, en primer lloc, si la família estava sana i estalvia. Es va veure ben clar que el seu patiment només era pel seu vi i celler. Això ens va marcar molt i per aquesta causa les relacions futures van ser molt fredes i de poca cordialitat.

 

El celler.

L’endemà va començar a venir gent de Ripollet, veïns que ens coneixien, altres que conreaven les vinyes veïnes, ens donaven suport (sobretot moral), i no es creien el que estaven veient, sobretot que nosaltres estàvem allà davant d’ells i havíem sobreviscut a una gran catàstrofe. Tothom deia que pel que ens va passar estar vius era un gran miracle.

Després de la catàstrofe

Feia pocs dies que havia fet la primera comunió. Al cap de tres dies a Ripollet se celebrava la festa de Corpus i havia d’anar a Ripollet a la processó. Amb molt de prudència vam poder recuperar el vestit que m’havien comprat per a la festa de la comunió però no vam trobar les sabates, que van suplir amb la compra d’unes espardenyes blanques amb betes, i amb elles vaig anar a la processó. Notava que molta gent amb mirava, fins i tot estava avergonyit de les meves espardenyes, però del que parlaven era del noiet de can Cabanyes i de la seva família, que miraculosament havien sobreviscut a aquella explosió catastròfica.

Als cap de pocs dies, can Cabanyes es va convertir en un pelegrinatge; la gent venia per veure la casa ensorrada, els supervivents o bé per xafardejar. Fins i tot ens va visitar el bisbe de Barcelona, el Dr. Modrego, seguit d’un seguici de persones que semblava una processó. Va entrar a casa, va parlar amb els pares i es va atrevir a pujar fins la sala gran per veure l’estat en què havien quedat les habitacions; en una lleixa al costat del meu llit hi tenia uns cavallets de cartró que m’havien donat i em digué: “aquests cavallets són teus?”, mentre delicadament em pinçava la galta. Després ens va beneir a tots, donant gràcies a Déu perquè estàvem sans i estalvis, i aquí es va acabar la història de la seva visita. Durant unes setmanes, can Cabanyes es va convertir en un anar, venir i tornar de gent de tot arreu, que no parava de compadir-nos i de  preguntar-nos com havia anat tot. De la manera que anàvem vestits i amb la cara de pena que teníem, deuríem semblar la portada del film Los Santos Inocentes.

De tota la quantitat de persones que van venir a visitar-nos per veure què havia passat, lamentablement ningú es va oferir per ajudar-nos a treure els mobles de la immensa runa que els cobria. De l’Ajuntament de Montcada Reixac mai no es va apropar ningú, i això que aquella masia pertanyia al seu municipi. El capellà de Ripollet, mossèn Francesc, va ser l’únic que es va interessar trucant a l’Ajuntament de Montcada i Reixac per obligar-los a enviar-nos dues persones per ajudar-nos a desenterrar el mobiliari, la roba i els objectes personals que estaven sota la runa. Al meu pare, que tenia al peu la ferida oberta de la biga que li va caure, li era molt difícil caminar.

La casa de can Gorgs també va patir ensorraments. El que mai vaig saber és què va succeir a can Salvatella, una altra masia de la vora dels polvorins; m’imagino que també va patir grans desperfectes. Els pares van decidir buscar un allotjament al més aviat possible ja que no podíem viure d’aquella manera en una barraca. En aquella època era difícil trobar alguna casa per llogar. Per sort, en Ramon de cal Paubroma ens va deixar la seva per una temporada ja que ell vivia a Cerdanyola. Després de recuperar tot el poc que es podia aprofitar, vam tancar la casa el millor possible, deixant-t’hi moltes coses, com eines, menjar per al bestiar, un carruatge, etc. i vam anar a viure a Ripollet. A can Cabanyes s’hi varen quedar dos gats, que va ser impossible d’agafar i pujar-los al carro: allà era casa seva. Anàrem a viure a Ripollet on començarem una nova vida.

Els efectes de l’explosió

Tant a Ripollet com a Montcada i Reixac hi van haver-hi desperfectes de gran envergadura, molts vidres trencats, finestres i portes ben arrencades. Fins hi tot l’ona explosiva va arribar a zones de Sabadell i Terrassa, que també van sofrir desperfectes. Això és una demostració de la magnitud de l’ona expansiva. Al cap d’uns dies vaig veure una pedra molt grossa, de formigó, provinent de les parets del polvorí; va entrar per la boca de la mina de la font de Can Cabanyes (estava oberta) i remolinant-se per dins va sortir pel forat del pou de neteja i va caure al seu costat, dins de la vinya del Fusteret. El pou es trobava a uns cinquanta metres de l’entrada de la mina i estava ple de terra.

No n’hi havia prou, que la destrossa es va multiplicar. El mes de juny els camps de cereals estan ben germinats i s’apropava la collita, amb la difícil feina de la sega; els camps de l’entorn de casa, tots sembrats, varen quedar remollitats i les espigues retorçades a causa de l’ona expansiva. Aquell any tota la collita va anar en orris, més ben dit a fer punyetes. Ens va perjudicar molt, ja que cada any portàvem a moldre una bona quantitat de blat per fer la nostra farina. Al forner li portàvem uns quants sacs i durant l’any ens feia el pa a un preu diferent que el de venda en general al públic.

Aproximadament dins d’un radi de cinc quilòmetres, va succeir el mateix, tot i que alguns sembrats van mig aprofitar la collita, degut a la distància i a les diferències dels nivells geogràfics. Totes les vinyes de prop del polvorí també van sofrir greus desperfectes, molts ceps van ser arrencats de soca-rel, trinxats i escampats per tot arreu. Farcit de pedres de formigó barrejades amb molta metralla, semblava un camp de batalla o un bombardeig. De trossos de metralla se’n trobava per tot arreu i el que em va cridar més l’atenció eren els culot de les bombes, en vaig trobar dos, feien uns dos-cents mil·límetres de diàmetre i portaven gravats la creu gamada alemanya.

 

Barraca del cos de guàrdia.

L’explosió va ser tan potent que on hi havia el polvorí es va fer un cràter d’uns dotze metres de profunditat (hi va sortir fang i aigua) i d’un perímetre aproximadament d’uns mil dos-cents metres. La barraca del cos de guàrdia va quedar totalment convertida en trossos d’envans de mig metre i la resta, incloent-t’hi els soldats, va quedar escampat entre els camps i les vinyes del seu entorn. És molt greu que en els petits articles publicats en els diaris La Vanguardia i Solidaridad Nacional no expliquessin la veritat sobre els soldats desapareguts. En aquella època de dictadura era normal que qualsevol accident d’origen militar fos tabú. Es va prohibir explicar i dar detalls d’aquell accident, tot es va amagar amb unes mínimes informacions. Alguns pagesos que tenien les vinyes pels voltants del polvorí, a més de l’escampall de metralla i rocs de formigó, hi van trobar trossos d’un dit, de petites restes de carn i roba militar. L’informe oficial militar va ser que no hi va haver víctimes, tan sols un soldat ferit, i que la resta de soldats foren evacuats a temps i ni tan sols hi van haver danys materials.

L’Ajuntament de Montcada Reixac n’estava ben assabentat. L’11 de juny es va celebrar un ple presidit per l’alcalde Albert Riera explicant l’accident del polvorí, dient que per sort no van haver-hi desgràcies personals i que només van ser desperfectes materials greus que varen afectar diverses finques de la localitat. Uns dies més tard es va fer un pregó, on es comunicava que a totes les persones que havien sofert danys arran de l’explosió del polvorí se’ls donaria el permís d’obres gratuït per refer els danys.

Per part dels estaments militars, mai no vam rebre ni una visita ni cap notificació com a família greument perjudicada per l’explosió. Passat un cert temps, un advocat que es va interessar pels fets va aconsellar al meu pare i a altres perjudicats que interposessin un litigi contra el Govern Militar. Al cap d’uns anys de lluita es va aconseguir una indemnització com a compensació de la l’accident que, un cop restades les despeses de l’advocat, es va quedar en 20.000 de les antigues pessetes.

Imatge 9 i 10

Fi de la zona militar

Els sostres dels dos polvorins restants es varen ensorrar i va quedar tot el material cobert de runa, la qual cosa representava un greu perill. En un d’ells hi havia poca cosa, ja que feia uns tres anys que també es va incendiar per causa de un llamp. A l’haver-hi només pólvora es va produir una gran deflegmació.

Aquell dia la cuina de casa es va omplir de color vermell. De cop al mig de l’era va aparèixer, arrossegant l’arada, el matxo que havíem deixat a l’Andreu de can Cabanyes per llaurar la vinya, ja que en veure la deflegmació es va espantar de tal manera que va amagar-se dins de la mina de la font.

Van tardar poc temps a retirar tot el material del polvorí que va explotar, malgrat que en van deixar molt sota la runa. Jo mateix havia anat a buscar-hi unes peces de cel·luloide transparent en forma de ferradura, grans com la mà. A dins algunes portaven un material amb forma de granulat i altres eren quadradets molt petis. Ho obríem, ho escampàvem per terra i l’enceníem; la fumera i la foguerada eren espectaculars. Ja vivia a Ripollet i des dels bosc dels Pinetons observava com els soldats venien amb camions carregats de caixes, les baixaven i les ubicaven dins del gran sot fet per fer explotar tot aquell material perillós. Quan tot estava preparat, altres soldats vigilaven si en alguna vinya de l’entorn hi havia treballant algun pagès i, cas de ser-hi, l’obligaven a marxar a cop de xiulet. Tot seguit feien explotar tot el material dipositat en el gran forat. L’estrèpit era molt fort i aixecava una gran fumera barrejada amb terra i pedres. Aquesta feina va durar força temps, i van liquidar tot el material vell per evitar perills de futures explosions en altres polvorins de la zona de can Pomada.

Imatge 12 Informació de la Revista de Ripollet sobre l’explosió del polvorí

Recuperació de la ferralla

Les explosions de la resta de material del polvorí provocaven que en un parell de quilòmetres a la rodona tot s’omplís de metralla, trossets de ferro i alumini. En aquells temps, els drapaires pagaven força bé aquests metalls, sobretot l’alumini. Això era motiu suficient perquè molta gent necessitada ho anés a recollir, a causa de la misèria. Es trobaven moltes espoletes senceres, que eren molt perilloses. Es veu que un dia un home de Ripollet, que en tenia una certa quantitat i que les trencava mitjançant cops de martell per aprofitar-ne l’alumini, en va picar una de sencera i li va explotar a les mans. Conseqüència, ferides per tot arreu, un ull buidat i tres dits arrencats. Aquells militars només varen portar desgracies. El Mas Duran es va anar deshabitant a poc a poc fins que finalment varen marxar tots els militars i van deixar els edificis abandonats. Els gitanos i els drapaires varen acabar fent la seva feina.

L’actualitat dels terrens del polvorí i entorn

Avui dia quasi no en queda res. El Mas Duran l’han convertit en una zona verda de Mas Rampinyo i només sobresurten uns murs d’un polvorí que estan mig enterrats d’abocaments. Durant el boom de la construcció, que va generar milers de tones de runa, moltes van anar a parar en aquesta zona, que es va convertir en un gran abocador. Des de la font de Can Cabanyes, la antiga vinya de la Ferreria i fins al gran clot de la explosió del polvorí, s’hi van abocar tota classe de runes de forma incontrolada. Fins i tot s’hi varen llençar cotxes mig desballestats.

 

Un cràter de l’explosió com a abocador.

 

Un dia, al veure tot aquell entorn de porqueria, vaig decidir de fer un dossier documentat i fotografiat que vaig enviar a l’ADENC de Sabadell, a Medi Ambient de la Generalitat i als forestals de Torreferrusa. Com a resposta vaig rebre dos informes d’haver-ho rebut i rés més.

Es podria ben dir que un lloc que va ser molt perillós, amb la seva història al darrere, s’ha convertit i acabat en un abocador curull de merda sense cap tipus de control.

 

Juga amb la Història Sant Joan 2020

Vinga, que ja ho tenim aquí!! Sant Joan arriba amb molta precaució però ja hi som! Us proposem un Juga amb la Història que faci revetlla i que millor per aconseguir-ho que guarnir amb les nostres pròpies garlandes? Les podeu fer dels materials que vulgueu: de paper, cartolines, goma Eva, pasta seca, flors,…. tot allò que tingueu a casa i fins on arribi la vostra imaginació. Això sí, que siguin colors vius i llampants i que facin molta revetlla. Nosaltres us fem tres propostes.

Amb papers de diferents colors. Primer els retallem en tires llargues. Agafa cada tira per cadascun dels extrems i els uneixes, per fer-ho utilitza pega o zelo. Un cop unida la primera baga no oblidis enganxar la següent un cop l’hagis fet passar per la primera i així successivament.

Amb cintes adhseives de diferents colors i estampats. Necessiteu un cordill i cintes adhesives. Les retalleu a la mesura que us agradi en tires llargues i les doblegueu per la meitat per sobre del cordill. Aquestes garlandes les podeu posar per casa, en podeu fer de diferents mides. Les petites queden molt bé a la nevera o decorant les vostres fotografies i llibretes. Podeu utilitzar cordills o fils de diferents colors o textures. Aquestes garlandes també us poden servir per penjar a la paret les vostres fotografies de l’estiu.

Amb paper Pinotxo de diferents colors i un cordill o un fil. Retalleu els triangles a la mida que més un agradin. Us anirà bé que primer feu una plantilla amb un doble triangle dibuixat. D’aquesta manera quan retalleu el resultat el doblegareu per la meitat i la passareu per sobre el fil. Haureu d’utilitzar pega per adherir el paper al cordill o al fil.

Amb papers o cartolines de colors. Podeu retallar plantilles de figures geomètriques o altres elements, per exemple, com estrelles. A partir de les plantilles retalla tantes figures com vulguis que tingui la teva garlanda. Per unir les peces, que els pares us donin un cop de mà amb una agulla gruixuda i que facin passar les figures una a una pel fil o bé les podeu enganxar al fil amb pega.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és, sens dubte, una de les nits més esperades de l’any. És sinònim de vacances, bon temps i gaudi en general.

Antigament per Nadal i Sant Joan, festes que parteixen l’any, els parcers i masovers pagaven tribut d’aviram als propietaris de les terres que treballaven; també liquidaven els lloguers i els tractes dels jornalers del camp. En el calendari ramader era el moment de pujar els ramats a la muntanya per passar l’estiu.

Actualment Sant Joan és el moment en què la canalla acaba l’escola, comença l’estiu i sembla que tot es renova. Associem la festa a petards, coca, música i trobades amb els amics i amigues. És la nit més màgica de l’any, la més curta, la Nit del Foc i de les Bruixes.

Enguany no ha aconseguit escapar del tsunami de cancel·lacions que ha portat la COVID-19 i amb prou feines hem salvat petites reunions i revetlles amb aforaments limitats. Celebracions en les quals es demana més prudència que mai. Tanmateix, no ha estat la primera retallada que la tradició de Sant Joan ha patit les darreres dècades. On han quedat els foguerons i els sopars populars?, i les revetlles de Sant Pere i Sant Jaume?. Aquelles altres revetlles què formen part de la nostra memòria col·lectiva… Petits i grans passaven setmanes emmagatzemant fustes i llibres, per portar-los a la foguera i fer una pira el més gran possible. Antigament, hi havia una gran competència entre fogueres i sovint s’establia rivalitat entre els grups, que es pispaven la fusta mútuament per fer la pira més grossa.

L’origen de la Nit de Sant Joan

L’origen de la festa de Sant Joan és pagà[1]. Es relaciona amb la festa romana dedicada a la divinitat del foc, Vulcà, moment en què s’encenien grans pires que simbolitzaven, per una banda, un Sol que anava perdent el seu vigor, i de l’altra, purificava les persones que l’envoltaven així com els camps i les llars. Aquest origen pagà es va anar transformant en cristià. L’església va emparellar el naixement de Jesús amb el solstici d’hivern i l’onomàstica de Sant Joan Baptista amb el solstici d’estiu.

A Catalunya i a Barcelona

A Catalunya, la referència més antiga de la que es disposa data de principis del segle XV. En el cas de Barcelona, gràcies al Dietari de la Diputació del General i del Manual de Novells Ardits del Consell de Cent, sabem que la festivitat consistia en una desfilada dels consellers municipals, una multitudinària processó pels carrers de la ciutat, acompanyada per músics. Sembla que aquestes cavalcades es van deixar de fer entre la segona meitat del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII[2].

A Barcelona, està documentat que al segle XV les fogueres, els petards, els banys al mar i la disbauxa pels carrers ja eren els protagonistes de la festa. Pel que fa a l’ús de la pirotècnia són diverses les notícies que registren incidents ja al segle XVII. Al segle XVIII trobem que “els joves tiraven piules i els dos tipus de coets, els petardos i els borratxos o voladors, a més de fer ús de les carretilles”, aquesta pirotècnia provocava incidents a la ciutat de Barcelona que trobem reflectits a la documentació del moment.[3] Alguns incidents eren més importants, focs descontrolats, baralles i ensurts fins al punt que un refrany deia “Baralles per Sant Joan, pau per tot l’any”.

L’any 1758, a mesura que les ciutats estableixen codis més rígids de convivència, arriben les primeres prohibicions que es perllonguen, de fet, fins als nostres dies. Una norma de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1780 no permetia, específicament, les fogueres dins les muralles de la ciutat per a aquesta celebració, per la qual cosa se’n podria deduir que llavors la festa ja s’havia popularitzat. L’any 1820 es va establir la prohibició d’encendre fogueres i tirar petards a les nits de Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau, però la gent no en feia gaire cas.

Diferents celebracions

Les falles dels pobles del Pirineu

Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, uns troncs que, en alguns pobles del  Pirineu, es baixen encesos a collibè o rodolant per les muntanyes fins a la plaça, on s’apilen per formar fogueres. La festa continua tota la nit amb música i ball fins ben entrada la matinada.

Festes de Sant Joan a Ciutadella (Menorca)

Coincidint amb el solstici d’estiu, Ciutadella celebra la seva festa major. La ciutat dels palaus es transforma: experimentats genets i increïbles cavalls, engalanats per a l’ocasió, omplen els carrers i es converteixen en els vertaders protagonistes d’una festa a la qual diuen que s’hi ha d’assistir, almenys, una vegada a la vida. Són una de les festes populars més emblemàtiques, espectaculars i participatives de les Illes Balears. L’epicentre de les festes té lloc els dies 23 i 24 de juny, encara que és des del diumenge anterior a aquesta data, Dia des Be, quan comencen les celebracions.

Un estricte protocol guia les celebracions, que s’allarguen durant tres dies i en les quals, encara avui, estan representats els principals estaments de la societat medieval: l’església (caixer senyor), els artesans (caixer casat i caixer fadrí) i els pagesos (caixers pagesos).

La imatge més esperada de les festes patronals de Ciutadella és el Caragol del Born, quan més d’un centenar de genets elegantment engalanats fan l’entrada a la Plaça des Born passant pel mig d’una expectant multitud. Durant les celebracions dels jaleos, els cavalls s’alcen sobre les seves potes posteriors com a símbol de poder i noblesa.

La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d’estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S’inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l’encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país.

Està emparentada amb altres festes del foc dels solstici d’estiu al Pirineu. Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

Sant Joan a Ripollet

La celebració a Ripollet és, pel capbaix, centenària. Un dels rituals de Sant Joan que agradava a les noies en edat de merèixer era el de la flor del cardot. Les noies escrivien noms en paperets, que enganxaven a les flors dels cardots i les llançaven a la foguera. El nom del paperet dins del cardot que no es cremava, era el nom del noi amb qui es casaria la fadrina. De ben segur que alguna de les nostres besàvies va descobrir el nom del seu gran amor una nit de Sant Joan.

Encara hi ha en el record de molts ripolletencs i ripolletenques, les fogueres a cada un dels barris. Setmanes prèvies de recollir mobles vells que cremaven aquella nit. Aquestes fogueres de vegades es coronaven amb un ninot vestit amb parracs. Mentrestant, al carrer, el veïnat menjava la coca feta a la cuina econòmica de les cases.

Els infants tiraven trons, cebetes i rascaparets i tots tenien la seva pedra foguera. Amb els anys es va saber que alguns eren molt tòxics.  Els joves anaven al Parc de Cordelles, a Cerdanyola, a la revetlla amb ball que s’hi feia. Fins i tot alguns anaven a la popular revetlla que es feia tots els anys a Montjuïc, on a l’hora establerta els pares recollien a les jovenetes per portar-les a casa. Els grans, és a dir els casats, celebraven els tradicionals sopars populars al carrer.

El pas dels anys ha anat canviant la manera de celebrar aquesta festa, però sempre ha estat marcada pels sopars populars i la trobada d’amics i familiars.

L’any 2004 es van deixar de fer les fogueres a Ripollet. Aquesta part de la celebració havia esdevingut una munió de fogueres incontrolades que acabaven convertides en un problema de gestió de residus pel municipi. És evident que les normatives, en aquest sentit, han canviat, com també ho han fet el tipus de residus que es generen a les cases.

Els darrers tres anys, a Ripollet, el col·lectiu popular l’Aresta ha promogut i reivindicat la part més popular de la Nit de Sant Joan. El brollador, al Parc dels Pinetons, ha estat el punt de trobada on a mitjanit es fa l’encesa d’una foguera controlada, amb espectacle pirotècnic i musical a càrrec dels Diables de Ripollet.

El col·lectiu l’Aresta vol recuperar la part més tradicional de la festa amb la celebració d’un sopar de traje on ells posen les taules i les graelles i els veïns i les veïnes porten el que vulguin sopar. A més, han posat música a la nit grups locals ripolletencs com PD’s ripolletencs Lumpen’s Crew i les PD’s Irreductibles, Skartxa, Cronopios i Gamerox Selektor.

Aquesta, però, no és l’única revetlla popular que se celebra a  Ripollet. Tradicionalment, veïns i veïnes d’alguns carrers celebren, cada any, la seva pròpia revetlla. És el cas del carrer Calvari, on ja fa molts anys que es reuneixen per celebrar la nit més curta de l’any sopant tots junts.

Malgrat que aquest any no es pot fer la foguera i que es tracta d’una revetlla diferent, marcada per la Covid-19, l’Ajuntament vol que se segueixi vivint la màgia de sant Joan i aposta per grups reduïts, amb la família i els amics, preferentment en espais oberts, i amb molta precaució, tant per evitar contagis, com accidents en l’ús de material pirotècnic.

Perquè com diu en Jaume Sisa:La nit de Sant Joan és nit d’alegria”.

 

[1] El paganisme (del llatí pagus, ‘món rural’) era la religió dels pagans. El cristianisme es va introduir primer en el món urbà, però entre la gent del camp van persistir encara molt més temps les creences religioses llatines i hel·lèniques antigues, de manera que pagà va esdevenir sinònim de no haver abraçat el cristianisme.

[2] DA, La nit de Sant Joan a Barcelona. Angle Editorial, Barcelona, 2016.

[3] García i Espuche, A. Barcelona 1700. “Festes i celebracions” , edita Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2010.

Fotografies: Fons Ajuntament de Ripollet, Fons Revista de Ripollet, Fons l’Aresta, Fons Anna Verdaguer i Albert Ramon, Fons Alberta Mazuque Damien

De catifes religioses a art efímer

Una mica d’història….

Aquest any Barcelona ha commemorat el 700 anys de celebracions del Corpus a la ciutat, en un moment de reinvenció de les activitats i dels espais culturals, arran de la crisis sanitària provocada per la Covid-19. És curiós com en els temps de “modernitat” en els que vivim, en el que tot es transforma i s’accelerà, continuem celebrant tradicions que formen part de la nostra herència col·lectiva.

De la mateixa manera que passa amb altres festivitats religioses, el Corpus és una tradició que esperem cada any tot i que no professem un sentiment religiós. Els seus aspectes més coneguts són, sens dubte, l’ou com balla, les catifes florals i la processó. Anem a veure un ou ballar, visitem localitats properes (Sitges, la Garriga i Girona) que engalanen els seus carrers d’espectaculars catifes florals i saltem els plens de la Patum de Berga. El Corpus ha esdevingut per a nosaltres un preescalfament per a berbenes i festes majors.

Tanmateix no podem oblidar que aquesta festivitat té, per algunes persones, una patina negativa en tractar-se d’una de les festes que més va exaltar el franquisme. Moment en que l’Estat i l’Església es repartien les tasques de conscienciació política i religiosa, amb la repercussió que tenia per a la ciutadania no formar part d’aquesta orquestració de poders.

Els òrgans de poder sempre han utilitzat la tradició i les festivitats populars com òrgans de control. L’Església, en el seu origen, va transformar totes les celebracions paganes en festes cristianes, assegurant-se així la participació de la població. L’exemple més proper, a banda del Corpus, és el solstici d’estiu que es converteix en Sant Joan.

Però més enllà de totes aquestes consideracions què és la festivitat del Corpus?

La tradició de les enramades o catifes de flors va néixer per guarnir els carrers per la festa del Corpus, una processó d’exaltació del cos de Crist molt lligada a la collita del blat.

A Catalunya, el Corpus va començar a celebrar-se l’any 1320. En aquesta processó hi desfilaven tots els estaments de la societat, les autoritats civils, eclesiàstiques i militars, en una mena de “posada en escena de la ciutat i la seva jerarquització”. Posteriorment s’incorporaren a la processó quadros, passos d’escenes sagrades i el ric bestiari medieval. Més endavant es va afegir elements profans: joglars, bastoners, castellers i molts d’altres. D’aquesta manera la festa va anar adquirint formes més paganes que religioses. “Fins que la part profana va arribar a ser més esperada i contemplada que la religiosa”[1], fet que va motivar, a partir del segle XVIII, un seguit de prohibicions i la tradició va recular. Com a conseqüència entre els anys 50 i 60 del segle XX, les catifes florals van disminuir i gairebé van desaparèixer a molts municipis.

La festa a Ripollet

Pel que fa a Ripollet, aquesta tradició esdevingué més cèlebre a patir de la segona meitat del segle XIX, sent especialment popular durant els anys 50 i 60 del segle XX. Va desaparèixer com a festivitat del municipi l’any 1971. L’any 1996 es va recuperar la processó i el 2002 les catifes de flors.

La processó de Corpus estava presidida per la custodia. La custodia és un element d’or o d’un altre metall preciós on és col·loca l’ostia després de ser consagrada. Aquest element és el centre de la processó i la portava el rector, sota el tàlem de sis pals.

La processó sortia de l’església, amb dos escolans que duien els gonfanons parroquials i un altre, la creu processional, tres trets disparats des del campanar indicaven la sortida. Tots tres escolans formaven el cap del seguici just davant dels infants dels col·legis vestits de primera comunió, rere dels quals desfilaven els homes amb torxes o atxes enceses. Després hi passaven les confraries, els gremis i les entitats, la banda de la Creu Roja, les Filles de Maria amb el seu penó, la bandera de l’Obra de la Parròquia amb els seus cordonistes, el Cor Parroquial i, al final, la custodia escortada per a policia (els Mossos durant la Republicà) i el Sometent després.

La comitiva cloïa amb les autoritats civils i militars, acompanyades pels agutzils. La processó s’aturava en passar el tàlem davant de les capelles o altars, per tal que el rector posés la custodia a l’altar, moment en que el Cor Parroquial cantava lloances. Els que transportaven el tàlem, el penó i els cordonites que l’acompanyaven eren designats amb antelació. L’abanderat havia de pagar la cera que es consumia durant el seguici religiós, així com una mena de còctel per a les autoritats en acabar l’acte litúrgic. Tot seguit tenia lloc un ball, en què participaven gent jove i també gran, amenitat per una orquestra.[2]

L’evolució i reinvenció de la festa

A poc a poc, els darrers anys, aquesta festivitat ha evolucionat com ho han fet d’altres. Els ens locals, des dels departaments de Cultura, han promogut la recuperació de tradicions perdudes i les han transformat en modernitat. Aquest procés de transformació ha estat possible gràcies a la ciutadania que vol conèixer i transmetre els orígens de les tradicions, tot i que, adaptant-les al seu temps per fer-se-les pròpies.

A Ripollet aquest fenomen no ha passat de llarg. Fa més de cent anys que, al municipi, es fan catifes lligades a la festivitat del Corpus. L’entitat Cultura i Tradició ha estat l’encarregada des de fa anys de guarnir els carrers del nucli antic amb aquestes catifes de flors, com una mostra d’art efímer. Les catifes són obres d’art naturals, mandales efímers pintats sobre l’asfalt que s’omplen amb pètals, llavors i altres elements de tots els colors. Les catifes contribueixen a embellir el carrer i a crear un espai excepcionalment perfumat i són ritualment destruïdes en acabar la jornada.

Des de l’Ajuntament l’any 2013 es va iniciar el programa “Espais amb encant” amb molt bona resposta per part de la població. Aquest esdeveniment festiu s’ha anat transformant per esdevenir quelcom més, una oportunitat per accedir al nostre patrimoni obrint els espais, tant públics com privats del municipi. Tot i que la iniciativa va néixer molt lligada a la festa que organitza l’entitat Cultura i Tradició en l’actualitat totes dues es nodreixen l’una a l’altra, de manera que el resultat és el d’un matí molt reeixit al centre històric on allò que és públic i allò que és privat es fonen i s’omplen de contingut.

Amb aquesta acció es dóna visibilitat a diferents indrets del municipi que sovint són desconeguts o passen desapercebuts i tenen un interès des de el punt de vista patrimonial.

Tanmateix s’aprofita per cobrir, entre d’altres, la necessitat que té el municipi de fer visible el nucli antic com a eix vertebrador de la nostra història creant un discurs transversal on es posa en valor l’espai públic del nostre municipi.

Els espais s’obren per nodrir-los d’activitats, s’omplen de contingut a través de les diferents mostres d’art efímer i d’arts escèniques en totes les seves vessants la música, la dansa, el teatre i la literatura. Omplir els espais de contingut ens porta a lligar-ho amb un element essencial pel projecte el de la participació associativa i ciutadana. Es convida als veïns i veïnes a formar-ne part, tant obrint els seus patis i eixides, com guarnint o dinamitzant algun dels espais. Aquesta obertura a la participació fa que la festa es renovi cada any amb l’aparició de nous espais i participants. “Espais amb encant” vol ser un lloc de trobada, de cultura, de tradició, d’actualitat, de novetat, de patrimoni i d’esbarjo. Un espai de transversalitat per a que els curiosos puguin contemplar i gaudir a la vegada.

En definitiva aquesta festa és un punt de trobada on, ja sigui col·laborant en la posada en valor de tots aquests espais o bé fent catifes florals, trobaràs el teu lloc de participació en aquesta festa de l’art efímer.

 

 

 

[1] Bienve Moya a la taula rodona “Catifes i enramades per Corpus: els origens, l’evolució i l’art efímer. Ateneu Barcelonés, juny 2019.

 

[2] J.M. Cabezas. “L’Abans de Ripollet. Recull gràfic 1870-1974” Col·lecció Vallés Occidental. Editorial edafós. 2010.

70é aniversari de l’explosió del polvorí

 70é aniversari de l’explosió del polvorí

Aquest any és el 70é aniversari de l’explosió del polvorí de Ripollet, que va tenir lloc la matinada del 6 de juny de l’any 1950 i que es va sentir a bona part del Vallès.

A finals de l’any 1930, el Govern Militar havia adquirit uns terrenys que comprenien una gran part de les finques de Can Mas i Mas Duran situades entre els termes municipals de Ripollet i Montcada. L’espai comprenia dos lots iguals de 43 hectàrees al preu de 2,25 i 3,25 pessetes el m2. Les terres es van vendre per un total de 2.365.000 de les antigues pessetes[1]. Aquesta àrea es va dedicar a la instrucció militar i a les practiques de tir, motiu pel qual hi havia un polvorí. Durant la Segona República es va considerar la necessitat de destruir el complex, que albergava tropes permanents i oficials, pel perill que representava per a la població que vivia al seu voltant. L’esclat de la Guerra Civil, l’any 1936, va aturar aquest projecte.

La deflagració del polvorí va causar quantiosos danys materials a Montcada, Ripollet i Cerdanyola. Les causes es van atribuir a la calor excessiva, un llamp i, finalment, a un accident, segons la versió oficial. En qualsevol cas, el fet que l’explosió fos de nit, quan la gent dormia, ben segur que en va reduir l’impacte.

A Ripollet l’episodi es va conèixer popularment com ‘la nit dels calçotets’, perquè van ser molts els veïns que aquella nit calorosa van sortir al carrer amb el que duien posat, alertats per l’explosió.

Amb l’arribada d’aquest 70é aniversari hem anat a buscar informació sobre aquests fets a l’Arxiu municipal de Ripollet, on hi ha un expedient, d’accés limitat, d’aquest succés de la història contemporània del municipi.

A les vuit del matí, del mateix dia de l’explosió, es reunia la Comissió Municipal Permanent per tal d’avaluar els desperfectes i fer una quantificació econòmica dels danys, que per sort només van ser materials, si més no, aquesta va ser la versió oficial. El Consistori va sol·licitar a l’arquitecte i a l’aparellador municipal que fessin una avaluació i un inventari dels desperfectes.

La referida documentació municipal fa referència al “Expediente general instruido como consecuencia de la explosión del polvorín de la zona militar, de los daños materials de este termino municipal que es va tramitar durant quatre dies i on es va recollir tots els desperfectes derivats de l’explosió. Aquest document consta, també, de 34 fotografies originals del peritatge realitzat. L’explosió va afectar edificis municipals com les “Escoles Nacionals”(actual Anselm Clavé), fàbriques com la Uralita, cases privades i els cines Coliseum i Cot entre d’altres. La despesa econòmica dels desperfectes va ser quantificada en un total de més de quatre milions de les antigues pessetes.

Un dels temes més interessants d’aquest expedient és conèixer com després de l’explosió, va començar un contenciós per part del Consistori amb tot un seguit de reclamacions adreçades al Juez Instructor del Juzgado Militar Especial de la 4ª Región Militar per tal de poder cobrar les corresponents indemnitzacions. Com a dada curiosa un dels primers requeriments que es fa des de el Gobierno Civil de la Provincia de Barcelona, és que el Consistori faci una relació de les persones que es troben en una situació de pobresa i no poden fer front pels seus propis mitjans a les despeses que els hi van ocasionar la deflagració.

L’any 1955, cinc anys després del peritatge realitzat pel Consistori, la Capitania General va portar a terme el seu propi peritatge i així ho van comunicar a l’Ajuntament en data 9 d’abril, en una carta que es conserva a l’Arxiu municipal de Ripollet.

L’any 1957 el Ministerio del Ejército en la causa de l’Ajuntament de Ripollet i d’alguns dels seus veïns determina “que se desestima la concesión de indeminzación … que importa la tasación de los daños causados en fincas de propiedad particular ya que nadie responde de aquellos sucesos que no hubiera podidio preverse o que previstos furan inevitables”, i amb nota aclaridora van recomanar portar el cas a instàncies superiors per la via ordinària civil.

A l’expedient ressenyat hi trobem els certificats dels damnificats, on s’expliciten els danys que han patit i les cartes del Consistori especificant una vegada i una altra la relació de persones afectades, així com les despeses econòmiques que van haver d’assumir. Com hem vist, els afectats van acabar als tribunals i van poder cobrar les indemnitzacions, finalment, l’any 1963, tretze anys després de l’explosió.

Les quantioses pèrdues econòmiques i la batalla legal que van emprendre els veïns i el Consistori només és un dels aspectes d’aquest accident. De ben segur que la informació de la que disposem a l’Arxiu municipal es podrà veure ampliada, en el seu moment, amb la informació que hi pugui haver a l’Arxiu Intermedi Militar Pirenaic, situat al Cuartel del Bruc de Barcelona, el qual depèn del Sistema Arxivístic de la Defensa (Ministeri de Defensa).

L’any 1976, el Pla General Metropolità, encara vigent, va qualificar els terrenys com a “sòl no urbanitzable”. D’aquesta manera els edificis construïts, en aquesta zona, es consideraven zona rústega, clau 21, en tant que es va estimar que tota l’àrea quedava afectada per una possible explosió. Aquestes illes urbanes eren les delimitades pel límit del terme amb Montcada (camí de la Serra), el carrer de la Mercè i el carrer Sant Jaume.

L’any 1983 es va abandonar l’ús militar de la zona i l’any 1995 es van enderrocar tots els edificis militars menys la capella, punt de trobada durant anys de la celebració del Rocío a Ripollet[2].

L’any 1999 el Ministeri de Defensa va decidir vendre gran part del sòl pel seu rendiment urbanístic a l’Incasol. En l’actualitat els ajuntaments de Montcada i Reixac i de Ripollet (municipis als quals pertany la finca) confien aconseguir la titularitat municipal de la mateixa, per tal de preservar el Torrent de Mas Duran i l’ecosistema que l’envolta.

Grups ecologistes i plataformes veïnals han portat a terme diversos actes reivindicatius en contra de la requalificació dels terrenys.

Centre d’Interpretació del Patrimoni (Molí d’en Rata) i Arxiu Municipal de Ripollet

 

 

[1] Aquesta informació queda recollida a http://montcadapost.blogspot.com/search?q=can+duran.

[2]La Romeria del Rocío ha estat organitzada per la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya (FECAC) diversos anys al terrenys de Mas Duran.

 

Fotografies de dalt abaix:

Cinema Cot després de l’explosió. Font Arxiu municipal de Ripollet.

Imatge d’una de les aules de “Las Escuelas Nacionales” després de l’explosió.Font Arxiu municipal de Ripollet.

Imatge dels desperfectes ocasionats per l’explosió al sostre de l’Alcholera. Font Arxiu municipal de Ripollet.

Imatge dels desperfectes ocasionats per l’explosió en una casa particular.